Hi ha una pel·lícula espanyola, concretament de l’any 1958, en la qual intervenen Toni Leblanc, Concha Velasco, Manuel Gómez Bur, Arturo Fernández, etc... És una comedieta molt pròpia d’aquells anys i que pel repartiment que us acabo d’enumerar, ja us podeu més o menys imaginar de quin tipus de pel·lícula es tracta.
Avui, però, no us vull parlar d’aquesta pel·lícula (ni espero haver-ho de fer mai). Avui us vull parlar de “Las chicas de la Clínica Monegal”. Encara que soni una mica a “Los Ángeles de Charlie”, tampoc és el cas. Hi ha força menys acció – per no dir que és nul·la – (tant física com mental) – i les “noies”, diguem-ne que no són ben bé el mateix. Es tracta de les recepcionistes que trobes un cop entres a la part de les consultes de l’esmentada clínica. Allà, al darrera del seu búnquer-mostrador (jo he pensat sempre que les van posar de petites i amb els anys han anat creixent allà dintre), t’estan esperant, mirant de reüll, com si anéssis a perpetrar un atracament.
D’entrada, ja et pots anar oblidant d’un “bon dia” o d’una “bona tarda”... és que acabes d’interrompre la seva conversa sobre sostenidors i calces, home!!!. Si et diuen “Qué?”, ja et pots donar mooooolt per satisfet; però això sí, dona’t manya a seguir la conversa, perquè un segon, (dos com a molt) després et diuen la paraula màgica i per la qual han estat dúrament entrenades: “LA TARJETA DE LA MÚTUA”. Això sí xiquet, el cobrar que no falti!!!; ho diuen amb una rapidesa que fa feredat. De fet, jo pateixo quan m’ho diuen... no sé, les veig com a neguitoses i això em fa patir, de veritat. Penso que algun dia els hi agafarà un cubriment de cor.
Un cop arribats a aquest punt, no se t’acudeixi fer-els-hi cap consulta (guió pregunta) addicional del tipus: “sap si trigarà molt el doctor?”; “sap si hi ha molta gent davant meu?”... perquè, llavors et posen aquella cara de rot de calçotada, en pla “m’estàs tocant els collons”.. i tu, acollonit, naturalment, fas cap, sense dir ni piu, a la sala d’espera que t’han indicat amb un to de “menyspreu”: a la sala 2!!!.
I és que no tothom serveix per estar al darrera d’un mostrador. S’ha de saber tractar amb la gent i aquestes tipes no tenen ni la més remota idea del que vol dir això. Bé de fet, per no tenir, no tenen el primer que s’ha de tenir: educació. I més, si parlem d’una clínica on no només es tracta amb les persones que van a fer consultes, sinó que a més son pacients que no estan allà per gust i menys encara per aguantar les insolències i malcarades d'unes recepcionistes que estan evidentment fartes i cansades de mantenir la seva feina. Sembla que hagin triat expressament a les “estupendes” de Tarragona, en plan “Supremas de Mostoles”
Ahir, l’incident el va tenir la meva dona, la Roser; sort en van tenir aquesta “quadrilla” de que no hi fos jo. De tota manera, quan hi tornem, faré una queixa formal. No sé si servirà de massa cosa, però com a mínim, que aquesta clínica tingui constància de que els pacients no som rucs ni ens mamem el dit i que exigim i precisem allò que crec que és just: un tracte correcte.
Avui, però, no us vull parlar d’aquesta pel·lícula (ni espero haver-ho de fer mai). Avui us vull parlar de “Las chicas de la Clínica Monegal”. Encara que soni una mica a “Los Ángeles de Charlie”, tampoc és el cas. Hi ha força menys acció – per no dir que és nul·la – (tant física com mental) – i les “noies”, diguem-ne que no són ben bé el mateix. Es tracta de les recepcionistes que trobes un cop entres a la part de les consultes de l’esmentada clínica. Allà, al darrera del seu búnquer-mostrador (jo he pensat sempre que les van posar de petites i amb els anys han anat creixent allà dintre), t’estan esperant, mirant de reüll, com si anéssis a perpetrar un atracament.
D’entrada, ja et pots anar oblidant d’un “bon dia” o d’una “bona tarda”... és que acabes d’interrompre la seva conversa sobre sostenidors i calces, home!!!. Si et diuen “Qué?”, ja et pots donar mooooolt per satisfet; però això sí, dona’t manya a seguir la conversa, perquè un segon, (dos com a molt) després et diuen la paraula màgica i per la qual han estat dúrament entrenades: “LA TARJETA DE LA MÚTUA”. Això sí xiquet, el cobrar que no falti!!!; ho diuen amb una rapidesa que fa feredat. De fet, jo pateixo quan m’ho diuen... no sé, les veig com a neguitoses i això em fa patir, de veritat. Penso que algun dia els hi agafarà un cubriment de cor.
Un cop arribats a aquest punt, no se t’acudeixi fer-els-hi cap consulta (guió pregunta) addicional del tipus: “sap si trigarà molt el doctor?”; “sap si hi ha molta gent davant meu?”... perquè, llavors et posen aquella cara de rot de calçotada, en pla “m’estàs tocant els collons”.. i tu, acollonit, naturalment, fas cap, sense dir ni piu, a la sala d’espera que t’han indicat amb un to de “menyspreu”: a la sala 2!!!.
I és que no tothom serveix per estar al darrera d’un mostrador. S’ha de saber tractar amb la gent i aquestes tipes no tenen ni la més remota idea del que vol dir això. Bé de fet, per no tenir, no tenen el primer que s’ha de tenir: educació. I més, si parlem d’una clínica on no només es tracta amb les persones que van a fer consultes, sinó que a més son pacients que no estan allà per gust i menys encara per aguantar les insolències i malcarades d'unes recepcionistes que estan evidentment fartes i cansades de mantenir la seva feina. Sembla que hagin triat expressament a les “estupendes” de Tarragona, en plan “Supremas de Mostoles”
Ahir, l’incident el va tenir la meva dona, la Roser; sort en van tenir aquesta “quadrilla” de que no hi fos jo. De tota manera, quan hi tornem, faré una queixa formal. No sé si servirà de massa cosa, però com a mínim, que aquesta clínica tingui constància de que els pacients no som rucs ni ens mamem el dit i que exigim i precisem allò que crec que és just: un tracte correcte.
