Conec al Txema (o Chema, com ell vulgui), des de que erem crios. Vam estudiar junts a l’inoblidable col·legi Sant Josep Obrer, al carrer de les Coques, al costat d’on ara està la seu del Consell Comarcal del Tarragonès. Parlo de l’any 1979 (que és quan jo aterro allà), ja que els meus pares AMB MOLT BON CRITERI, em van treure de La Salle... (un dia faré un post dels “sujetus” – no tots- que vaig tenir de professors.. quina tropa!!!).
Seguim, però, parlant del Txema. No vam tenir una relació “profunda”, però mai em perdut el contacte. Jo començo a fer “incurssions”, al Bar Tòful- on ell hi era inicialment- quan tinc 16-17 anys. Primer fent tallats, i algun Chartreuse despistat mig d’amagatotis, i poc després acompanyo, com ho faig actualment, al meu pare a l’esmorzar de dissabte. I allà hi era el Txema, tot ell. El Txema, és d’aquelles persones que si no existíssin, s’haurien d’inventar. La paraula per definir-ho, o almenys com jo el defineixo és: BONA PERSONA. I, es que de bones persones, amb els temps que córren, cada cop és menys freqüent trobar-ne, la veritat. I, a banda de ser bona persona, que ho és, et fa sentir bé.
Quan dic que et fa sentir bé i a gust, em refereixo a que un cop entaulat, és d’aquelles persones que està pendent del que fas, es preocupa per tu, del que demanes i fa tot el possible per que et sentis a gust i no et falti de res.. Cosa que un bon comensal agraeix. Amb ell, les coses són més fàcils.
D’un temps cap aquí, ha obert L’AVI TÒFUL. Els dissabtes, que és quan jo vaig a esmorzar, arribo cap allà a les 8.15-8.20, espero a que arribi, i junts “obrim” el bar. Mentre jo em prenc una “barreja”, ell es pren el seu merescut cafè amb llet. El dia serà llarg i cal, abans de res, agafar forces. Li gorrejo un cigarret ros (és el meu cigarro ros de la setmana, ja que jo fumo negre i més concretament Ducados), i comentem la jugada tot passant les pàgines del diari. Mica en mica va arribant més clientela: el Chaparro, el Xocolata (bé els “Xocolates” l’Enric i l’Àngel), - que per cert – aquests també mereixen un post a banda -, i un cop acabo la barreja, començo a juntar les taules i preparo el “xiringuito” per que normalment som una colla.
El Txema és allà, supervisant la feina que faig per si falten tovallons, coberts o el que sigui. És un ritual. Mica en mica van arribant la resta de companys amb els quals compartiré taula i alguna cosa més. Ja està tot preparat i arriba el Txema amb la seva llibreta a on porta apuntat el que hi ha per esmorzar... sepia estofada, fricandó, mandonguilles, sepia a la planxa, callos, polpets amb ceba i tomàquet,... o com diu ell, “els fregits que vulguis”: arengada, llangonissa, ou ferrat amb cansalada, baldanes...
A la taula surgeixen les primeres converses. Arriba el Miquel, el meu pare, el Jordi, (bé els Jordis per que sovint hi ha tres), el Salvador, de vegades el meu germà, i després hi ha el que anomeno “les rotacions”. Les rotacions són aquelles persones que, pel que sigui, acaben abans per que han de marxar més aviat, i deixen lloc a un altre que, com diria aquell, “pasaba por allí”, i ens acompanyen amb l’esmorzar.
De tant en tant, l’Enric ens fa un suquet de peix amb gambes de Tarragona (que està de muerrrrrrte!!), i aquell dia, gairebé no dines. Després vénen els cafès, i com diu el meu pare, el: “pone pone que estem bons”... Que si el Chartreuse per uns, els Oruxos per altres, el “Cuti” pel meu pare... en fi, que hi ha de tot com a les cases bones.
Amb tot això, el Txema mira i gaudeix amb la situació. Algunes vegades –menys de les que jo voldria- i si la feina ho permet, el Txema ens acompanya amb l’esmorzar.
I així és com passo els dissabtes al matí, en companyia dels meus amics, petant la xerrada entre mossegada i mossegada. És un dels moments màgics de la setmana, on t’oblides de tot, et relaxes i gaudeixes.
Gràcies per aquests moments Txema!
Seguim, però, parlant del Txema. No vam tenir una relació “profunda”, però mai em perdut el contacte. Jo començo a fer “incurssions”, al Bar Tòful- on ell hi era inicialment- quan tinc 16-17 anys. Primer fent tallats, i algun Chartreuse despistat mig d’amagatotis, i poc després acompanyo, com ho faig actualment, al meu pare a l’esmorzar de dissabte. I allà hi era el Txema, tot ell. El Txema, és d’aquelles persones que si no existíssin, s’haurien d’inventar. La paraula per definir-ho, o almenys com jo el defineixo és: BONA PERSONA. I, es que de bones persones, amb els temps que córren, cada cop és menys freqüent trobar-ne, la veritat. I, a banda de ser bona persona, que ho és, et fa sentir bé.
Quan dic que et fa sentir bé i a gust, em refereixo a que un cop entaulat, és d’aquelles persones que està pendent del que fas, es preocupa per tu, del que demanes i fa tot el possible per que et sentis a gust i no et falti de res.. Cosa que un bon comensal agraeix. Amb ell, les coses són més fàcils.
D’un temps cap aquí, ha obert L’AVI TÒFUL. Els dissabtes, que és quan jo vaig a esmorzar, arribo cap allà a les 8.15-8.20, espero a que arribi, i junts “obrim” el bar. Mentre jo em prenc una “barreja”, ell es pren el seu merescut cafè amb llet. El dia serà llarg i cal, abans de res, agafar forces. Li gorrejo un cigarret ros (és el meu cigarro ros de la setmana, ja que jo fumo negre i més concretament Ducados), i comentem la jugada tot passant les pàgines del diari. Mica en mica va arribant més clientela: el Chaparro, el Xocolata (bé els “Xocolates” l’Enric i l’Àngel), - que per cert – aquests també mereixen un post a banda -, i un cop acabo la barreja, començo a juntar les taules i preparo el “xiringuito” per que normalment som una colla.
El Txema és allà, supervisant la feina que faig per si falten tovallons, coberts o el que sigui. És un ritual. Mica en mica van arribant la resta de companys amb els quals compartiré taula i alguna cosa més. Ja està tot preparat i arriba el Txema amb la seva llibreta a on porta apuntat el que hi ha per esmorzar... sepia estofada, fricandó, mandonguilles, sepia a la planxa, callos, polpets amb ceba i tomàquet,... o com diu ell, “els fregits que vulguis”: arengada, llangonissa, ou ferrat amb cansalada, baldanes...
A la taula surgeixen les primeres converses. Arriba el Miquel, el meu pare, el Jordi, (bé els Jordis per que sovint hi ha tres), el Salvador, de vegades el meu germà, i després hi ha el que anomeno “les rotacions”. Les rotacions són aquelles persones que, pel que sigui, acaben abans per que han de marxar més aviat, i deixen lloc a un altre que, com diria aquell, “pasaba por allí”, i ens acompanyen amb l’esmorzar.
De tant en tant, l’Enric ens fa un suquet de peix amb gambes de Tarragona (que està de muerrrrrrte!!), i aquell dia, gairebé no dines. Després vénen els cafès, i com diu el meu pare, el: “pone pone que estem bons”... Que si el Chartreuse per uns, els Oruxos per altres, el “Cuti” pel meu pare... en fi, que hi ha de tot com a les cases bones.
Amb tot això, el Txema mira i gaudeix amb la situació. Algunes vegades –menys de les que jo voldria- i si la feina ho permet, el Txema ens acompanya amb l’esmorzar.
I així és com passo els dissabtes al matí, en companyia dels meus amics, petant la xerrada entre mossegada i mossegada. És un dels moments màgics de la setmana, on t’oblides de tot, et relaxes i gaudeixes.
Gràcies per aquests moments Txema!
